|
a.Llibres |
b.Capítols |
c.Articles |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Aquest llibre és la publicació del que va ser la meva tesi doctoral, presentada al Departament de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona el 26 de febrer de 1982, sota la direcció del Dr. Ramon Cerdà i Massó. El curs 1977-78 el Ministeri d'Educació i Ciència em concedeix una beca en concepte de "Ayuda para estudios de Doctorado", i els cursos 1978-79 i 1979-80 el Ministeri me'n concedeix la renovació que sol·licito. L'objectiu del treball va ser fer un estudi sobre la metàfora, contraposant-lo al de la comparació i al de l'analogia, des de la perspectiva, no literària, sinó lingüística, per tal d'aplicar la teoria defensada al corpus d'un poeta, a les poesies de Màrius Torres. La metodologia seguida és bàsicament estructuralista, amb incursions en el generativisme. El 7 de juny de 1982 la "Fundació Congrés de Cultura Catalana" acorda d'atorgar un "Ajut per a la publicació de tesis doctorals" a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, per a l'edició de la meva tesi doctoral. Aquesta ajuda l'atorga l'esmentada entitat a través de convocatòria pública. Aquest llibre rep dos premis l'any següent de ser publicat:
La problemàtica dels diftongs encara és molt més complexa que la dels africats (cf. c.7. de les Publicacions). Es tracta de saber si les semivocals [i8, u8], les semiconsonants [j, w] i les consonants [y, w¢] són al·lòfons dels fonemes vocàlics /i, u/ o bé, per contra, dels fonemes consonàntics /y, w¢/, respectivament. És a dir, expressat més senzillament, es tracta de saber si els diftongs pertanyen al sistema vocàlic o, per contra, al sistema consonàntic. Em fonamento en els treballs precedents sobre el tema i, a partir de les seves conclusions, faig un intent d'aportació sistemàtica i coherent a la descripció dels diftongs, tenint en compte tres aspectes previs però necessaris: 1) visió crítica del que diu la gramàtica normativa sobre els diftongs; 2) distinció entre diferents nivells d'elocució; 3) configuració de l'estructura sil·làbica del català. Ja dins de la descripció pròpiament dita dels diftongs, faig la distinció entre els diftongs que són "sistemàtics" i aquells que no ho són, i distingeixo el funcionament dels diftongs en l'àmbit de la paraula i en un context fònic més ampli. Atès el paral·lelisme de plantejament amb la problemàtica dels africats, incloc aquest estudi després de la temàtica dels diftongs, per tal de publicar-ho conjuntament. El dia 16 de maig de 2001 el Dr. Joan Veny en va fer la presentació a la nostra facultat. També hi va participar el P. Josep Massot, director de les PAM, i jo mateixa vaig fer un breu comentari sobre el llibre, sota la presidència del nostre degà, Dr. Jordi Riera.
Aquest treball pretén ser una introducció a la fonètica i a la fonologia de la llengua catalana. En primer lloc es presenta la distinció entre fonètica i fonologia, i les unitats corresponents, el so i el fonema. A continuació es presenta la necessitat de fer servir l’alfabet fonètic (AFI), per a la transcripció dels sons, i els signes diacrítics més usuals. Seguidament es fa una exemplificació de la interrelació entre fonètica i fonologia: del continuum fònic als fonemes i d’aquests a llurs realitzacions fonètiques. Segueixen uns capítols dedicats a la fonètica articulatòria, acústica i experimental o instrumental, i un altre dedicat a la fonologia en general. Segueix la presentació i sistematització dels sistemes vocàlic i consonàntic del català, i dels principals fenòmens que tenen lloc per fonètica sintàctica. Amb això pretenc omplir un buit en un camp on hi ha molts estudis parcials, però on manca un estudi de conjunt respecte al sistema fonètic i fonològic de les vocals i de les consonants catalanes. La metodologia que segueixo, en el manual, és progressiva, vaig presentant les dificultats pas a pas, sempre explicant cada graó assolit respecte a l'anterior. El plantejament és enfocat des del punt de vista estructural, molt adequat per al tractament de la fonètica i la fonologia, i, a més, he decidit de fer-ho així amb la intenció que sigui clar, entenedor i didàctic al màxim. L'any 1987-88 sol·licito una beca per a iniciar aquest estudi, a la Fundació Universitària "Agustí Pedro i Pons", en l'especialitat de Filologia. El 21 de setembre de 1987 la Fundació m'atorga la beca demanada, per als cursos 1987-88 i 1988-89. El dia 11 de desembre de 2002 el Dr. Eugenio Martínez Celdrán en va fer la presentació a la nostra facultat. També hi va participar el P. Josep Massot, director de les PAM, i jo mateixa vaig fer un breu comentari sobre el llibre, sota la presidència del nostre vicedegà acadèmic, Dr. Climent Giné.
Atesa la meva estimació envers Màrius Torres i la seva obra poètica, l'"Any Màrius Torres" (1992) el visc amb una gran intensitat, i em plantejo de fer pintures a partir del que em puguin suggerir algunes de les seves poesies, tot unint el gust que sento per l'art en general i per la pintura en particular amb la meva professió, com a lingüista i com a estudiosa dels recursos poètics. És així com vaig pintar setze quadres sobre poesies del poeta, que vaig exposar -juntament amb les poesies corresponents- al Palau Marc de la Generalitat de Catalunya, al Casal de Joventut Republicana de Lleida i al Centre de Lectura de Reus al llarg del curs 1993-94, al Foment Excursionista de Barcelona el 1995, al centre Amics de Centelles a Centelles el 1997, a Llagostera el 1998 i a Ecoconcern, Barcelona, el 1999, amb la qual cosa he col·laborat una mica més en el gran homenatge que s'ha retut a Màrius Torres. A partir d’aquestes pintures, que fan referència a les corresponents poesies, faig un comentari lingüístic i literari de les poesies que m’hi van inspirar i un comentari pictòric dels olis, tot presentant una fotografia a tota pàgina de cada un dels quadres, al costat de sengles poesies. El llibre, acabat fa deu anys (2004), ara pot veure, finalment, la llum (2014). La presentació del llibre es fa a Institut d’Estudis Catalans el 25 de novembre de 2014, que es pot veure al següent enllaç:
https://www.youtube.com/watch?
Hi participo com a col·laboradora en Filologia.
És el resum de la tesi doctoral, que demana la Universitat de Barcelona una vegada presentada la tesi.
Aquest article és fruit de la petició de fer un extracte molt sintètic de l'últim capítol de la tesi doctoral, capítol en el qual analitzo exhaustivament una poesia de Màrius Torres, per tal d'aplicar-hi tots els aspectes teòrics plantejats, al qual dedico 122 pàgines. A l'article apareixen els elements més bàsics i essencials per a poder analitzar una poesia des del punt de vista lingüístic, tenint en compte totes les figures poètiques que hi apareixen: metàfores, comparacions, sinestèsies...; els diferents temps i modes verbals; l'ordre de les paraules, etc. Per tant, la metodologia seguida és la mateixa que l'emprada a la tesi doctoral, però més simple i amb la finalitat de ser més accessible a un lector no tan especialitzat en la matèria.
Amb motiu de la publicació de la miscel·lània dedicada al meu pare, reemprenc els estudis fets sobre la poètica de Màrius Torres, i hi analitzo la seva tipologia, que es pot resumir en cinc menes diferents d'estructura poètica: poesies que constitueixen, senceres, una analogia; poesies que presenten una analogia al principi, al centre o al final; poesies introduïdes per una comparació, la qual es desenvolupa sobretot mitjançant un encadenament de metàfores; poesies introduïdes per una o més metàfores, i que es van enllaçant amb alguna comparació i altres figures poètiques; poesies basades en el que anomeno "salt qualitatiu". La metodologia emprada es basa en la tècnica d'anàlisi de textos, en aquest cas, de poesies, seguint la lingüística textual.
Amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la mort de Màrius Torres, l'any 1992, faig una conferència al Centre Excursionista de Catalunya el dia 22 d'octubre. Hi vaig relacionant la vida del poeta amb el comentari de deu poesies, representatives de la seva evolució com a home i com a poeta. Així, les situo dins la seva trajectòria vital, per tal de comprendre'n més el sentit. El text d'aquesta conferència es publica a la revista "Serra d'Or", en dues parts, la primera el mes de desembre de 1992, mes en què s'acompleix el cinquantè aniversari de la mort del poeta, i la segona part al número següent, el gener de 1993.
Encara dins dels actes d'homenatge a Màrius Torres en el cinquantè aniversari de la seva mort, que s'allarguen en el curs de l'any 1993, aquest article és el text de la meva intervenció en una taula rodona sobre Màrius Torres, "La vida i l'obra de Màrius Torres", feta a la Universitat de Barcelona el 25 de maig de 1993. Hi tracto les diferents característiques que defineixen el llenguatge poètic de Màrius Torres: 1-poesia lírica; 2-poesia senzilla i profunda; 3-poesia d'una gran sensibilitat; 4-poesia expressada en imatges d'una gran bellesa estètica; 5-absoluta cohesió entre les diferents imatges que configuren cada poesia; 6-coherència de tot el seu corpus poètic.
Per tal de recopilar textos de persones ben diverses, però totes elles vinculades d'una manera o altra a la figura i a l'obra de Màrius Torres, també amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la seva mort, es decideix de fer una miscel·lània. Hi col·laboro amb aquest article, en el qual miro de relacionar el que ha estat l'anomenat "any Màrius Torres" amb el tarannà propi del poeta. Així, tinc en compte els aspectes que segueixen: s'han dut a terme molts actes, en diferents indrets i realitzats per gent molt diversa, actes poc multitudinaris, tal com hauria agradat al poeta; la qualitat de tots ells ha estat la segona característica d'aquest any d'homenatges, actes plens de dolçor i de secret, sense estridències, senzills i íntims, com el seu caràcter; els actes s'han caracteritzat per la seva diversitat, tenint en compte que la personalitat de Màrius Torres ofereix facetes molt diverses.
Tracta de la problemàtica dels sons africats [ts, dz, tS, dZ] en català. Basant-me en els treballs precedents sobre el tema, he intentat de justificar el caràcter difonemàtic de [ts] i el caràcter monofonemàtic de [dz, tS, dZ]. En efecte, el so [ts], en la majoria de contextos on apareix, s'explica per raons morfològiques com a realització de /t/ + /s/. Per contra, els sons [dz, tS, dZ] tenen caràcter monofonemàtic, són realització dels respectius fonemes /dz, tS, dZ/, si es tenen en compte els següents factors: el comportament dels africats no tan sols en català oriental, sinó també en occidental; llur distribució sil·làbica i llur naturalesa fonètica; la prova de la commutació; llur "integració fonològica" dins del sistema i llur freqüència d'ús.
En aquest article exposo breument la problemàtica que ha sorgit arran del nou pla d'estudis a les Escoles Universitàries de Mestres i que ha comportat una sèrie de canvis, no sempre positius: 1-El nivell de competència lingüística amb què arriben els alumnes és força heterogeni i, a més, depèn de l'especialitat que trien. 2-L'interès de l'alumnat, en aquests darrers anys, en general ha baixat i, en conseqüència, l'ensenyament de la llengua -com el de les altres matèries-, se'n ressent. 3-Amb el nou pla d'estudis les hores de l'assignatura de llengua s'han vist reduïdes quasi a la meitat de les que hi havia abans, fet que trobo molt greu, sabent que la llengua és el puntal i la base de la comunicació i, per tant, l'instrument per a treballar qualsevol altra matèria. Tots els professors de llengua considerem urgent que es replantegi el nombre de crèdits d'aquesta assignatura. 4-Les actituds sociolingüístiques dels nostres alumnes també són heterogènies, però en general tenen poca consciència lingüística: manquen hores per endinsar-los en el coneixement de la llengua, per conscienciar-los de la situació sociolingüística que estem vivint i per fer-los viure i estimar el català.
Igualment com a homenatge al poeta Màrius Torres, l'any 1992, l'Institut d'Estudis Catalans em convida a fer-hi una conferència, el 7 de maig. Després de donar una breu informació teòrica sobre el procés lingüístic de la creació metafòrica, contraposant-lo a dos altres fenòmens lingüístics, diferents, però relacionats i emparentats amb el de la metàfora, que són l'analogia i la comparació, aplico la metodologia plantejada a la poesia "Dolç àngel de la mort" del poeta homenatjat, tot fent-ne una anàlisi exhaustiva, i observant els lligams entre totes les paraules i els significats respectius, per tal de fer veure fins a quin punt es troben entrellaçats i condicionats mútuament tots i cada un dels elements que configuren una poesia ben estructurada.
En català té una gran importància el fet que hi hagi dos sistemes vocàlics diferenciats, l’un accentuat i l’altre inaccentuat. El sistema tònic del català central es realitza mitjançant els sons [i, e, E, a, O, o, u], i l’àton ho fa mitjançant els sons [i, «, u]. Ara bé, aquesta regla, que normalment funciona, no es dóna sempre en l’esmentat dialecte, de manera que, en determinats casos, [e] i [o] es donen en posició àtona. La presència de [e] en posició inaccentuada té lloc en diferents circumstàncies, a saber, en contacte amb [a] o amb [«]: seguit de [a] o [«]; precedit de [a] o [«]. [e] àton en contacte amb [O] o amb [o]: [e] àton seguit de [O] o [o]; [e] àton precedit de [O]. [e] àton a final de paraula. [e] àton en posició posttònica. [e] àton en posició pretònica. L’aparició de [o] en posició àtona es dóna en menys contextos que [e], ja que pràcticament només té lloc a final de mot.
El dijous dia 21 de març de 2002 tingué lloc, a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, la memorable presentació del tan esperat primer volum de l’Atles lingüístic del domini català, de Joan Veny i Lídia Pons, publicat amb el suport de la Fundació Gas Natural i la Universitat de Barcelona, que ha de constar de 9 volums. Fa just cinquanta anys que els professors Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colon en van fer conèixer el projecte. Poc després s’hi va afegir Joan Veny, que n’havia d’esdevenir el director únic, amb el qual ha col·laborat Lídia Pons a partir de 1964.
El dilluns dia 16 de desembre de 2002 es desenvolupà, a l’Aula Magna, el “Desè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona”, anomenat, per les seves sigles, “CLUB 10”. Enguany s’ha celebrat el desè aniversari d’aquests col·loquis, que es van encetar el 1992, per iniciativa de la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, amb la finalitat de trobar-se, durant un dia d’intercanvis científics sobre la llengua catalana, estudiosos, especialistes, professors i estudiants de filologia catalana. Aquest any el tema s’ha centrat a presentar les contribucions de diverses disciplines de la lingüística a l’elaboració de gramàtiques.
El dia 29 de desembre de 1942 moria, al sanatori antituberculós de Puigdolena, el poeta lleidatà Màrius Torres. Els amics del poeta ens vàrem retrobar el dia 4 de gener de 2003, amb motiu del seixantè aniversari de la seva mort, per tal de retre-li homenatge. El recorregut va començar al Mas Blanc, i va continuar a l’antic sanatori antituberculós de Puigdolena, al cementiri de Sant Quirze Safaja, on és enterrat, i finalment es va fer un acte de record a l’església del poble.
Entre la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX, es dóna una tradició d’estudiosos i professors de Filologia Catalana i de Filologia Clàssica que van exercir el seu mestratge a la Universitat de Barcelona. Aquesta tradició la configuren una sèrie de personalitats de gran rellevància, com poden ser A. Bergnes de las Casas, M. Milà i Fontanals, A. Rubió i Lluch, J. Balari, P. Fabra, Ll. Segalà, J. Balcells i J. Rubió i Balaguer.
La cacera de l’àliga és un bonic text que em va ser explicat a mi mateixa, després de fer l’enquesta dialectològica al petit poble de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, l’agost de 1975, per a l’Atles Lingüístic del Domini Català. L’informador de l’enquesta i creador del text precedent va ser Mencior Casamitjana, veí de la plaça, en aquell moment de setanta-nou anys d’edat. He dividit els comentaris lingüístics propis d’aquest text, i que són característics del parlar de Sant Privat d’en Bas, en tres grans grups, sobre fonètica i morfofonètica, sobre morfosintaxi i sobre lèxic. Els he anat comentant, dins de cada grup, segons l’ordre en què van apareixent en el text, i agrupant en diferents apartats tots aquells exemples que fan referència a un mateix fenomen lingüístic.
El dilluns dia 15 de desembre de 2003 es desenvolupà, a l’Aula Magna, l’ “Onzè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona”, anomenat, per les seves sigles, “CLUB 11”. El tema es va centrar a presentar les diferents contribucions de les noves tecnologies aplicades a la dialectologia. Les intervencions es van basar no solament en el procediment de recollida de materials dialectals sinó també en l’edició de les dades, gràcies als atles electrònics, i en els procediments d’interpretació dels resultats.
El dimecres 19 de gener de 2005 a les 19h. se celebrà, al Palau Moja de Barcelona, un càlid i emotiu homenatge a Josep Massot i Muntaner, amb motiu de la presentació de la magnífica miscel·lània dedicada a ell, La cultura catalana en projecció de futur, que s’ha anat elaborant en el més absolut silenci, per tal que la gran discreció i humilitat de l’homenatjat no ho impedís. Els quatre membres que constituïen la mesa -juntament amb el mateix P. Massot- varen coincidir a recalcar la seva enorme laboriositat, la seva ingent quantitat de publicacions, la seva abnegada dedicació a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, des d’on ha fet possible la publicació de llibres gairebé “impublicables” per part d’altres editorials, la seva insubstituïble col·laboració en la llengua, literatura i cultura dels Països Catalans i el seu absolut i generós lliurament als altres. Les llarguíssimes ovacions al final d’aquest emotiu i merescut acte varen demostrar el gran afecte que el públic assistent, tots amics i col·laboradors seus, sentim per l’homenatjat.
El dimecres 18 de maig de 2005 a les 19h. se celebrà, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, l’acte de presentació del primer volum dels nou que contindran les obres completes de Pompeu Fabra, i que està previst que vagin sortint, dos per any, fins al 2009. Aquesta magna obra ha estat promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport dels governs de Catalunya i de les Illes Balears. Malauradament, el govern del País Valencià no hi ha participat, tot i que va ser invitat a fer-ho. En l’acte es respirava una gran joia per l’enorme iniciativa, dirigida per Jordi Mir i Joan Solà, i coeditada per quatre editorials dels Països Catalans: dues editorials catalanes, Enciclopèdia Catalana-Proa i Edicions 62, una de mallorquina, l’editorial Moll, i la valenciana 3 i 4, que també s’hi ha afegit. L’acte va ser presidit per l’acabat de nomenar president de l’IEC, Salvador Giner. Benvingut sigui, doncs, aquest primer volum dels nou que constituiran les obres completes del gran mestre de mestres Pompeu Fabra.
I. Semblança de Lluïsa Cirera: Montserrat Badia: vint-i-cinc anys a Blanquerna 13 de setembre de 2006 Bon dia a tothom! Dies endarrere pensava que el Climent em demanaria de parlar-vos de la Montserrat Badia; bé, pensava que m’agradaria que m’ho demanés, i també pensava que si no m’ho demanava ell, doncs que bé li ho demanaria prou jo. Tenia ganes de fer-ho perquè em penso que, de l’àrea, dec ser la persona que més la coneix; a més, durant aquests 25 anys hem coincidit molt a ser companyes d’assignatura. Això ens ha portat, com us podeu imaginar, a planificar coses conjuntament, a coordinar-nos durant tot el curs, a sospesar les nostres actuacions; en definitiva, a compartir els neguits i inquietuds propis de la nostra feina, i també les alegries, és clar. Aquest contacte professional seguit i proper ha donat un fruit gratuït: el tracte franc, cordial i sincer que hi ha entre nosaltres. De fet, la nostra relació no és tan sols professional, sinó que, a hores d’ara, ens tenim l’apreci i la confiança propis de l’amistat. No és cap secret que jo l’aprecio molt, i sé del cert que em correspon. De seguida, destacaré dues qualitats de la Montserrat: una pertany a l’àmbit professional, i l’altra, al personal. El fet de ser dues persones tan diferents, contràriament al que pugui semblar, ens ajuda a posar-nos d’acord. De vegades m’ha dit: tu i jo ens complementem bé perquè tu tens l’habilitat de simplificar al màxim, i jo, la d’ampliar. Si jo tinc la capacitat de simplificar, no ho sé, i no es tracta pas de parlar d’això. El que sí que és evident és la capacitat que té ella de desenvolupar una lliçó exhaustivament, amb el màxim de rigor científic i claredat didàctica, és a dir, explicar-ho tot i ben clar (i subratllo tot i ben clar). Volia remarcar aquesta qualitat seva perquè considero que és la primera i la principal que ha de tenir un professor. I ella la té. Més encara: la té sobredimensionada. Crec, francament, que constitueix l’eix central de tota la seva vida professional. Si donem un repàs a les seves activitats, ho veurem clarament. Veurem que, toqui el tema que toqui, ho fa amb el màxim d’ordre i claredat fins a esgotar-lo. Pensem, per exemple, en la seva tesi doctoral: analitza la metàfora en l’obra -sencera- de Màrius Torres. De vegades ha dit que -quan triava el tema de doctorat- també s’havia plantejat d’estudiar l’obra de Joan Salvat-Papasseit. No n’hem parlat mai, però estic convençuda que, a part de ser els dos poetes que li agraden més -això sí que ho ha dit-, el fet de tractar-se d’obres acabades i d’una mesura humanament abastable en la seva totalitat, devia representar una condició irresistible, gairebé decisiva, a l’hora d’escollir el tema. La primera vegada que la vaig sentir a parlar en públic va ser aquí a l’Auditori. Recordo que ens va parlar de l’obra de Màrius Torres, i recordo que em va impressionar especialment el comentari -exhaustiu, és clar- de la bellíssima i dramàtica poesia Dolç àngel de la mort. El fet que pintés una col·lecció de quadres a partir de les poesies de Màrius Torres és la clara evidència d’aquesta qualitat que té ella d’ampliar, de completar: primer va estudiar a fons l’obra poètica i després hi va fer la seva aportació -en aquest cas artística-. Molts hem tingut ocasió d’admirar aquests quadres, perquè els ha exposat diverses vegades. Igualment, n’ha fet diverses presentacions; l’última crec que va ser la de l’Ateneu Barcelonès, aquest curs que ara acabem, a la qual vaig assistir. En aquestes sessions, ella s’encarrega molt bé de fer captar a l’audiència tot el sentit de cada una de les poesies que ha triat per pintar. La seva pàgina web és un altre exemple de treball ben fet, complet. Podeu consultar-la quan vulgueu. La seva obra Diftongs i africats, dues qüestions polèmiques de fonologia catalana té aquesta qualitat d’estudi exhaustiu, i la té a pesar de tractar-se d’un tema tan extens. Igualment, s’ha d’anomenar una altra obra seva important: es tracta de la Introducció a la fonètica i la fonologia catalanes, elaborada -ho dic amb paraules d’ella- pensant en els alumnes. Vull citar, també, l’estudi de l’etnotext La cacera de l’àliga, recollit a Sant Privat d’en Bas -el poble al qual ella està especialment vinculada-. El vull citar perquè és preciós, complet i perquè té la gràcia i la bellesa d’un treball de filigrana. Fins aquí la Montserrat Badia professora, o professora-investigadora, per dir-ho amb llenguatge apropiat. N’he destacat només una qualitat. Ara us en voldria comentar una altra de la Montserrat Badia com a persona. En té moltes, naturalment, però n’he triat una que, els que no la coneixeu tant, potser no haureu tingut ocasió de descobrir; es tracta del seu sentit de l’humor i del seu riure encomanadís. Allò de dir fer-se un tip de riure, aquí a Blanquerna, ha estat moltes vegades amb la Montserrat per un cap. Sempre m’ha fet gràcia l’acudit que solia explicar d’aquell home a qui, durant la llarga dictadura franquista, se li havia escurçat un dit. Em penso que ja li faltaven dues falanges, i ella deia que era de tant repetir -picant amb el dit-: “Això no pot durar, això no pot durar...”. Recordo especialment algun dinar de celebració del Premi Literari de molts anys endarrere, quan era director el Doctor Aragó. Anàvem a celebrar-ho al restaurant La Torre de Sarrià, i una de les vegades el Dr. Aragó, durant la sobretaula, va demanar que ens portessin escuradents. Que n’hi hagi! -va dir- i no pateixin, que no els farem pas malbé. Va començar a fer jocs de mans i jocs d’habilitats amb els escuradents, hi vam participar tots els de la taula, els vam remenar tant com ens va convenir, i quan vàrem acabar els va tornar a endreçar tots en el seu recipient. Nosaltres no sabíem quina cara posar-hi, la Montserrat s’ho mirava amb uns ulls com taronges, i el Dr. Aragó tan feliç... Bé, tan feliç com aquella vegada que va saludar Pere Calders tot dient-li: -Així, vostè escriu... Em penso que va ser aquest mateix dia que, sortint del restaurant, va resultar que jo duia enganxada a la faldilla una rosa de Sant Jordi que devia haver deixat a la cadira. La Montserrat, que venia al meu darrere, es va enriolar de mala manera dient que ara ja entenia allò que deien de la flor al cul... L’endemà ens va explicar que després, al metro, va fer un espectacle perquè no podia parar de riure tota sola -entre els escuradents del Pare Aragó i la representació real de la flor al cul...-. Encara us vull explicar una anècdota que trobo molt divertida. Havia passat a uns familiars seus un dia que van anar a esquiar, tota la família, no sé si a França o a Suïssa. És igual. El cas és que per allà a la pista hi havia una dona molt i molt grossa i, els nens van començar a fer-hi gatzara:
I amb aquesta gresca van anar passant tot el matí. Cap al migdia, aquella senyora se’ls acosta i els diu:
Ja tenim uns quants anys, i per tant ja hem viscut moltes coses. Els companys de feina sempre som, com a mínim, i amb més o menys intensitat, testimonis recíprocs, fortuïts i privilegiats de les nostres vides. Jo he vist transcórrer part de la seva igual com ella ha vist transcórrer part de la meva: a vegades he vist, amb dolor, com l’adversitat se li aferrissava. De tan natural que és, potser trobareu ridícul si us dic que m’hauria agradat poder-li estalviar els mals tràngols que ha hagut de passar. És clar que això era impossible. Però és segur que m’hauria sentit una mica reconfortada si hagués pogut estar més a prop seu físicament, cosa que m’han impedit les obligacions familiars i professionals, autèntiques limitacions amb què sempre he hagut de comptar. Quan ha estat malalta, la impotència de no poder-la ajudar de prop se m’ha fet més punyent. Segurament que a vegades em faig pesada en les nostres converses privades sobre temes acadèmics i no acadèmics, però estic tranquil·la perquè sé que ella té clar que vaig amb bona fe. I si em faig massa pesada, confio que ja ho tinc tot disculpat per endavant. I res més. Celebro, Montserrat, que hagis pogut complir vint-i-cinc anys a Blanquerna. Moltes felicitats! I per molts anys! Lluïsa Cirera i Casals II. En el meu vint-i-cinquè aniversari a Blanquerna Barcelona, 13 de setembre de 2006 Benvolguts companys i amics, Avui és un dia especial per a mi, ja que és la primera vegada en la meva vida que celebro un 25è aniversari. Així doncs, a finals del curs 1980-81 vaig tenir una entrevista amb el P. Aragó, llavors director de l’Escola de Mestres Blanquerna, i el setembre de 1981 m’hi incorporava. Pocs dies després, essent absolutament novella a la casa, puc dir que m’hi vaig estrenar assistint a les “Jornades de setembre”, que tingueren lloc a la seu dels jesuïtes de Sant Cugat, de les quals recordo sobretot la bona companyonia que s’hi respirava i el magnífic dinar que ens preparà el P. Aragó, gran cuiner, a més de gran intel·lectual i professor. Vint-i-cinc anys de professió i de fidelitat a una institució són molts anys! Des de petita, sempre m’han atret les anomenades “Lletres”, sempre m’ha agradat molt estudiar, especialment llengües, així com llegir bona literatura, llegir i recitar poesies, escriure i dibuixar. Per contra, sempre he estat negada pels números. Vaig tenir la gran sort que els pares es van preocupar per dur-nos, als meus germans i a mi, a escoles molt solvents, primer al Montessori, i després al Liceu Francès, on ens varen donar una sòlida formació. Al pare li he sentit a dir manta vegada que, des de la universitat, veia que els estudiants que venien del Liceu estaven més ben preparats. No deixa de ser curiós que, encara infant, deia que, de gran, no m’agradaria de fer classes, com el pare. No entenia per què cada matí ell sortia de casa amb la cartera, igual com nosaltres la necessitàvem per anar a escola. Llavors, la universitat em semblava un gran enigma i un gran misteri, en sentia a parlar cada dia a taula, però tot em quedava en una gran nebulosa. Quan, un matí de diumenge, el pare ens hi portà, als dos germans grans, encara em vaig quedar més esmaperduda: què era aquell edifici tan enorme, aquell pati reclòs i humit, aquells passadissos inacabables! Decididament, jo no volia dedicar-me a l’ensenyança. Desitjava professions més vistoses i atractives des de fora: hostessa de vol, modista, perruquera, infermera, etc. Però, en fer el batxillerat, ja vaig canviar d’opinió. En acabar el quart curs, no vaig dubtar ni un minut, evidentment faria lletres. Els dubtes em vingueren en iniciar la carrera de Filosofia i Lletres, perquè m’agradaven massa especialitats: clàssiques, geografia, filosofia, art, i llengua i literatura. Qui em va fer acabar de decidir fou el catedràtic de llengua que vaig tenir a primer curs, a més de la forta influència rebuda a casa. Després dels dos cursos comuns, molt nombrosos -érem més de dos-cents-, vaig tenir la gran sort que els tres cursos de l’especialitat vaig poder gaudir dels pocs anys que durà el famós “Pla Maluquer”, que permetia força llibertat a l’estudiant a l’hora d’organitzar-se l’itinerari curricular. Així, uns deu o onze, no pas més, enderiats en qüestions lingüístiques, vàrem poder escollir totes les assignatures dins de l’àrea de llengua, i ens apassionàvem discutint sobre les noves tendències lingüístiques: sobre el ja consolidat estructuralisme i sobre la recent gramàtica generativa i transformacional de Noam Comsky, que representava la gran novetat. En acabar la carrera, però, i tenint ja clar que em volia dedicar a la docència, em van abassegar dos sentiments contradictoris: d’una banda, estava molt contenta d’haver culminat uns llargs anys d’intens, abnegat i esforçat estudi; però de l’altra, em vaig desinflar en pensar que sabia ben poques coses, i que m’havia d’espavilar per encarar, de la manera més digna possible, la docència, que m’atreia i em feia por alhora. Els primers temps, recordo el pànic que m’agafava just moments abans d’entrar a l’aula. Un bon company, més experimentat que jo, i entenent la situació, donant-me un cop amistós a l’espatlla, em digué: “Vinga, que tu en saps més que ells”. Al cap de pocs minuts, però, ja em trobava engrescada i capbussada en les explicacions sobre la matèria. He de dir que he passat moments meravellosos fent classes, i que dedicar-me a la docència i a la investigació és la meva vocació. Nogensmenys, a l’hora de començar a treballar, no em vaig plantejar la professió escollida com una vocació. Més aviat m’hi vaig anar trobant, empesa per les circumstàncies i, naturalment, per les meves preferències i per la meva formació. Encara que sembli estrany, no en vaig prendre plena consciència fins molts més anys després, fins al dia que tota la família vàrem celebrar les noces d’or dels meus pares. En concret el pare, en un moment de la missa, va agrair a tots els fills que ens haguéssim dedicat a professions altruistes i generoses. Em va sobtar el comentari, perquè per a mi, dedicar-me a la feina que faig és senzillament el que he de fer, amb responsabilitat i amb il·lusió. Tanmateix, reflexionant-hi més tard, vaig pensar: “És clar, ni t’has dedicat a feines la finalitat bàsica de les quals és crematística, ni persegueixes els diners amb avidesa, ni t’aprofites dels altres, ni vas a cops de colze per escalar posicions”. No, la meva feina consisteix a anar modelant persones encara força tendres, il·lusionades per l’avenir, amb més o menys ganes d’aprendre, perquè puguin dedicar-se, elles, al seu torn, als altres, a la formació i a l’educació dels infants. Aquest curs passat, quan ja faltaven poques setmanes per acabar, i suposo que davant el terror dels exàmens finals, una alumna que seguia l’assignatura de llengua d’extensió universitària em suggerí que aquests cursos no haurien de culminar amb cap prova final. Evidentment, seria fantàstic...! Immediatament, vaig recordar que els tres millors cursos que he fet en ma vida no tenien examen final! Però, és clar, tots tres van ésser extraoficials, fora de currículum i, doncs sí, els estudiants que s’hi apuntaven assistien i seguien la matèria per pur interès, amb unes enormes dosis de ganes d’aprendre, àvids de saber. Lamentablement, aquesta mena de cursos crec que ja ha passat a la història, ara que vivim uns moments en què tot es quantifica, a base de donar crèdits per cursos, cursets, conferències o seminaris. Haurien de canviar moltíssim les coses perquè els estudiants poguessin fer la carrera sense exàmens. De moment, una utopia més! Voldria assenyalar una altra idea que m’ha vingut al cap, bo i preparant aquest discurset, tornant enrere en el temps, per aplicar-la al moment present. A finals de sisè de batxillerat, les noies que estudiàvem lletres havíem de deixar el Liceu Francès, perquè tan sols hi havia preuniversitari per als nois i per a les noies de ciències. Fou llavors quan, una professora que ens estimàvem molt, i que, a més d’ensenyar-nos filosofia i anglès, ens parlava de tot i ens va obrir moltes portes i finestres, a l’hora del comiat va recórrer a un símil que m’ha quedat gravat a la memòria. Es va comparar a un pont, ferm i sòlid, per sota del qual va lliscant, incansable, l’aigua tothora renovada i alegre del riu. Sempre me l’he imaginat com un pont de dimensions humanes, no gaire gran, un d’aquells pontets arquejats de pedra que es troben a muntanya, i que cal passar per superar un rierol impetuós i tumultuós. Quantes fornades d’alumnes no han anat passant per cada un dels nostres ponts! Fa trenta-dos anys, i vint-i-cinc dels quals a Blanquerna, que maldo per guiar i orientar les aigües clares i transparents que van transcorrent d’una manera incessant, de vegades força calmades i tranquil·les, d’altres, més vehements i difícils; a voltes molt abundants, d’altres, més escasses, però sempre aigua pura i primerenca. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, com és natural, he viscut de tot, moments més bons i moments més complicats, però el contacte amb l’aigua sempre esdevé purificador. Com a docent he intentat de donar-me als estudiants, traspassant-los ensenyaments i coneixements, actituds positives i experiència, però també he après moltíssim de cada un d’ells. Quantes vegades un comentari escaient a classe m’ha fet reflexionar o rectificar, o veure-hi amb una altra perspectiva! Les relacions interpersonals són una de les tasques més difícils però ensems més encoratjadores de la vida humana. Així, el pont mena el cabal d’aigua per la llera i, alhora, el pas permanent de l’aigua va polint les seves pedres, cada dia una mica més vetustes. El pont, per desgràcia, també ha sofert danys i desperfectes, ha hagut de retirar-se de circulació més d’una vegada, però gràcies als tècnics especialistes, als capatassos i als bons companys i amics, s’ha pogut restablir i ha tornat a complir la seva funció de suport, d’orientació i d’ajut, i de transmissor de coneixements per a aquesta aigua que neix com un petit filó i brolla en una font de muntanya i que va eixamplant-se i enriquint-se en els vaivens i en els meandres de la vida. Al principi de ser a Blanquerna, es van organitzar unes sessions didàctiques per als professors nous, que em van resultar d’una gran utilitat de cara a impartir la docència d’una manera més pedagògica. He après molt tant dels consells i de l’experiència de persones amb responsabilitats concretes a la institució, com de companys de penes i fatigues, però també d’il·lusions i d’afeccions comunes, que són, en definitiva, les fan tirar endavant. I també he après molt dels dubtes, preguntes i comentaris dels estudiants, que contribueixen a enriquir tant els coneixements i els valors com la cohesió i l’amistat d’aquesta petita comunitat que és la classe. Ja he dit una mica més amunt que la meva vocació ha estat i continua essent poder consagrar-me tant a la docència com a la investigació. Pel que fa a aquesta última, per sort i finalment, el curs 2003-04 se’ns van atorgar unes hores perquè ens hi poguéssim dedicar. Malgrat tot, és una tasca que no he deixat mai de banda, perquè la considero imprescindible per a tot professor universitari. Així doncs, m’he reclòs en caps de setmana i vacances, per tal de poder fer avançar la dura tasca investigadora, plena de reptes i d’entrebancs, però ensems molt estimulant i gratificadora. Nogensmenys, la investigació requereix temps i calma d’esperit, dos factors que de vegades són difícils d’aconseguir enmig el fort tragí de la càrrega docent que tenim. Ja per acabar, encara voldria fer esment del controvertit i potser massa subjectiu tema de l’exigència, tant aplicada a la docència com a la investigació, com en tots els àmbits de la vida. No cal que us digui que tinc fama de dura i, per aquesta raó, suposo que determinats estudiants em maleeixen els ossos davant d’un suspens que, amb massa inconsciència, potser no s’esperaven. També al principi de ser a Blanquerna, recordo molt bé que el P. Bayó, que llavors n’era el cap d’estudis, en una conversa al seu despatx, em digué una màxima, en castellà, que tampoc no he oblidat, i en la qual penso sovint: “Sancho el bravo, Sancho el fuerte y Sancho el bueno”, referint-se als canvis que sofreix el caràcter d’una persona des de l’abrandada joventut fins a la molt més reposada vellesa. No sé, a hores d’ara, quin Sancho sóc, llevat que no em considero un Sancho Panza. Ser exigent sempre ha estat per a mi un repte, una necessitat, una manera de ser. I més en aquests darrers cursos, en els quals la joventut que ens arriba ha canviat molt, i no està educada en l’esforç ni sap què és fer colzes; tot al contrari, està acostumada a tenir-ho tot, a tenir sempre la raó, de manera que ets tu qui t’equivoques, tal com alguns et repliquen altivament. Naturalment i per sort, no tots són així, ni molt menys, i n’hi ha de molt trempats i amb ganes d’estudiar i d’aprendre, però per alguna cosa el curs passat aquest va ser tema recurrent de converses al menjador de la Facultat... Sé perfectament que ser exigent resulta impopular, i que aquest fet repercuteix en les avaluacions que en fan els estudiants. Suposa anar contra corrent, però crec que tibar incansablement el carro fa que els estudiants arribin més enllà, tot i que m’ha reportat força disgustos i no n’he extret cap glòria. Tot i això, una de les meves grans satisfaccions la tinc quan em trobo exalumnes per aquests mons de Déu, i m’agraeixen no haver-los fet concessions. Bé, sigui com sigui, tant la docència com la investigació són dues de les meves fal·leres. El pont resisteix i agombola els embats de l’aigua torrentada i juganera, però també necessita espais de calma per a reflexionar i per a escriure. Moltes gràcies per celebrar amb mi vint-i-cinc anys de fidelitat i de lliurament a l’educació i a la formació dels joves i a la investigació! Montserrat Badia i Cardús
El dilluns 14 de novembre de 2005 es desenvolupà, a l’Aula Magna, el “Tretzè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 13”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. Aquest any tractà sobre el fascinant tema de L’argumentació, pel qual s’interessen no tan sols els lingüistes, sinó també tots els científics en els molt diversos àmbits del saber, els polítics -per als quals és la millor arma discursiva-, els ensenyants -que necessiten eines argumentatives per a convèncer i persuadir els alumnes-, els advocats i juristes -que han de fer una bona defensa no només amb proves, sinó també, i sobretot, amb raonaments lingüístics, etc. Partint del principi que sempre existeixen com a mínim dos punts de vista sobre qualsevol tema, esdevé peremptori adquirir la capacitat de convèncer amb una argumentació justa, fent un ús pacífic i democràtic de la paraula, com a instrument per a l’entesa i la defensa de la pau, dins de la cultura de la paraula i del saber. Així doncs, la temàtica abraçà disciplines tan diverses com la retòrica, la didàctica, la pragmàtica lingüística i la intel·ligència artificial relacionada amb el dret.
El dilluns 13 de novembre de 2006 tingué lloc, a l’Aula Magna, el “Catorzè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 14”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. La temàtica d’enguany fou sobre Aplicacions de la fonètica, en tots els àmbits de la societat d’avui. La fonètica és tractada des de diferents àrees de la lingüística -dialectologia, sociolingüística, adquisició del llenguatge, anàlisi del discurs, aprenentatge de segones llengües i, més específicament, l’ortologia i l’ortoèpia. A més, també esdevé necessària en àmbits professionals tals com la correcció oral i l’assessorament lingüístic, la logopèdia, la fonètica forense i les tecnologies de la parla.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Per tercera vegada, el dijous 17 de maig de 2007, ens vàrem aplegar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans una colla d’amics del professor Badia, per retre-li de nou un petit homenatge, en el transcurs del qual va exposar un tema difícil i controvertit, Del llatí vulgar al romanç arcaic, atès que aquest camp d’estudi abraça un llarg període de temps molt poc documentat i, doncs, encara obscur en la informació i polèmic. Inicià el torn de ponències el Dr. Badia i Margarit, amb una densa, profunda i complexa visió de conjunt sobre el lent i obscur però progressiu pas del llatí vulgar al romanç, un dels seus temes predilectes, que ha investigat profundament. En un primer procés, el llatí vulgar, entre els ss. II i VII, anà evolucionant, en els sons, les formes, la frase i els mots, vers el preromanzo i aquest, posteriorment, en un segon procés, entre els ss. VIII i X, portà al romanzo, és a dir, a les llengües romàniques, procés enfortit per un altre de paral·lel, el polític, més documentat, que canvià les maneres de viure i de pensar.
El dilluns 19 de novembre de 2007 es desenrotllà, a l’Aula Magna, el “Quinzè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 15”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. La temàtica d’aquest any versà sobre De les paraules als fets. Les actituds i les ideologies en els canvis dels comportaments lingüístics, tant des d’un punt de vista teòric com des de la seva aplicació. Es tractava d’indagar com influeixen els factors ideològics i actitudinals en els canvis lingüístics, des d’aquells sectors que els han tingut en compte -bàsicament, des dels estudis psicosociolingüístics, la sociolingüística interaccional i l’antropologia lingüística.
El català és una llengua que admet força fluctuació en la pronúncia de tres fenòmens fonètics, el hiat, la sinalefa -o diftong sintàctic- i l’elisió, atès que depenen, entre altres fets, del diferent ritme elocutiu. Hi examino, doncs, les vocals en contacte tant dins la paraula com per fonètica sintàctica, és a dir, quan es pronuncien enllaçats dos mots sense solució de continuïtat, basant-me en la fonètica del català central.
En aquest article tracto el fenomen fonètic de la sinalefa. Aquesta és el diftong sintàctic, perquè té lloc en entrar en contacte dues paraules, la primera de les quals acaba en vocal i la segona hi comença, de manera que es pronuncien dins una sola síl·laba, formant un diftong, que funciona igual que dins la paraula. És per aquesta raó que també s’anomena diftong sintàctic. Si la primera paraula acaba en i o u tònica o àtona, en formar síl·laba amb la vocal inicial de la segona paraula, aquelles vocals poden esdevenir semiconsonants, [j] o [w], i formen el primer element del diftong creixent; si la segona paraula comença en i o u àtona, aquestes es poden convertir en semivocals, [i8] o [u8], i formen el segon element del diftong decreixent. La condició que es requereix és, evidentment, que ambdós mots formin una unitat prosòdica, és a dir, que es pronunciïn enllaçats sense fer cap mena de pausa entre ells dos. A continuació hi distingeixo les diferents situacions prosòdiques que em permeten d’analitzar els diferents tipus de sinalefes que poden donar-se en entrar en contacte dues paraules.
Finalment, faig referència a l’elisió, que consisteix a suprimir o elidir la vocal neutra en contacte amb un altre so vocàlic quan es pronuncien enllaçades dues paraules contigües. Cal tenir present que en aquests casos sempre s’elideix precisament la vocal neutra, i no cap altre so. També es parla d’elisió, o de fusió de dues vocals en una de sola, quan les dues vocals en contacte tenen el mateix so, encara que no siguin vocals neutres, de manera que queden fusionades en una de sola. Naturalment, l’elisió només pot tenir lloc en una parla ràpida, en un estil elocutiu descurat, ràpid i relaxat, en el qual se suprimeixen determinats sons. Per tant, l’elisió depèn del ritme elocutiu emprat, i també de la freqüència d’ús de les paraules, de la posició de l’accent primari de la frase, de la comprensibilitat de l’emissió fònica, etc. Si, per contra, el ritme és més col·loquial, el parlant deixa de fer elisions i fa sinalefes o, en una parla encara més acurada, fa hiats. Així, doncs, veurem que en determinats casos es pot fer sigui una elisió, sigui una sinalefa, depenent del ritme usat. Tot seguit, vaig tractant cas per cas en quines diferents situacions prosòdiques poden tenir lloc les elisions, i quins tipus n’hi ha.
El dilluns 17 de novembre de 2008 tingué lloc, a l’Aula Magna, el “Setzè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 16”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. La temàtica d’enguany fou sobre L’assessorament lingüístic: funcions i criteris, analitzant-lo tant dins del seu context teòric i metodològic com tenint en compte la seva evolució en els darrers anys i la seva perspectiva en els anys vinents. Es tractà l’assessorament lingüístic des de tres àmbits: l’administració i la gestió; els àmbits acadèmics, tècnics i científics; els mitjans de comunicació. La societat actual planteja una sèrie de demandes tant a lingüistes com a assessors lingüístics, a les quals cal donar resposta.
La quarta jornada dedicada al professor Badia tingué lloc el divendres 23 d’octubre de 2009 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on ens aplegàrem una colla de col·legues, amics i estudiants, per tal de seguir l’interessant desenvolupament de la temàtica escollida, que va versar sobre romanística, àmbit en el qual està treballant ell actualment. La seva ponència, La meva descoberta de la Romanística (1949-1950), versà sobre la coneixença que anà fent de molts romanistes; el III Congrés Internacional de Toponímia i d’Antroponímia, que per a ell fou el primer congrés al qual assistia i intervenia; el doble sojorn a Zuric (1950); una ullada als Parlars Alpins; i una “Ruta de la Romanística” que planejà i realitzà també el 1950. Seguidament Fernando Sánchez Miret parlà de La història de /-r/ en català: perspectiva romànica, i, finalment, tingué lloc una taula rodona sobre La lingüística romànica al segle XXI.
El dilluns 14 de desembre de 2009 es desenvolupà, a l’Aula Magna, el “Dissetè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 17”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. Aquest any tractà sobre Imbricacions entre variació històrica i variació geogràfica en la llengua catalana, per tal de reflexionar sobre com ha evolucionat la llengua catalana, tant des del punt de vista de la variació històrica -diacrònica-, com de la variació geogràfica -diatòpica-, per veure com s’integra dins d’un enfocament més global, i què aporta aquest quant a teoria i a metodologia per poder-lo aplicar a la docència.
Aquest és el primer de quatre articles en els qual tracto una sèrie de fenòmens fonètics entre consonants que es produeixen tant a l’interior de la paraula com per fonètica sintàctica, atès que funcionen, en general, de la mateixa manera. Els sons, dins la seqüència, s’influencien entre ells i s’encomanen característiques els uns als altres, de manera que tenen lloc els fenòmens de sonorització, assimilació, geminació, emmudiment i sensibilització, que analitzo en articles successius, basant-me en la fonètica del català central. Perquè es doni el fenomen fonètic de la sonorització, cal partir de la presència d’una consonant sorda, sigui a fi de síl·laba, sigui a fi de mot, seguida d’una consonant sonora, que la sonoritza, o bé d’una consonant sorda africada o fricativa a fi de mot, seguida de vocal, que també la sonoritza. Així, tenint en compte que a final de síl·laba poden donar-se els sons sords oclusius, [p], [t], [k], i els sords fricatius [f] i [s]; i que, d’altra banda, a final de paraula poden aparèixer els sons sords oclusius, [p], [t], [k], els sords africats, [ts], [tS], i els sords fricatius, [f], [s], [S], però no els seus correlats sonors, els sons esmentats, que tots ells són sords, o bé es mantindran sords, si la consonant que comença la síl·laba o la paraula següent és sorda, o bé se sonoritzaran, si la consonant següent és sonora, de manera que el procés de sonorització va de dreta a esquerra, perquè és la consonant que segueix la que sonoritza l’anterior. I a continuació, vaig analitzant les diferents situacions en les quals tenen lloc les sonoritzacions, que depenen dels sons que s’hi trobin implicats.
En aquest segon article em refereixo al fenomen de l’assimilació, consistent en el fet que una consonant en posició implosiva perd el seu propi lloc o mode d’articulació i adopta el de la consonant següent i, per tant, s’hi assimila, fet que ocorre bàsicament en una parla col·loquial i ràpida, tant a l’interior de la paraula com per fonètica sintàctica, és a dir, en els enllaços entre paraules que es pronuncien seguides, sense pausa. Així doncs, aquest fenomen fonètic depèn del ritme elocutiu o del registre emprats: com més ràpida i col·loquial sigui la parla, es produiran més assimilacions. I l’assimilació d’un so al que el segueix es pot realitzar sobretot de dues maneres, sigui adoptant el seu lloc d’articulació, sigui adoptant-ne totes les característiques, la qual cosa fa que el resultat, en aquest segon cas, sigui una consonant doblada, és a dir, una geminació, que examino en l’article següent.
El tercer article tracta de la geminació, que consisteix a pronunciar doblada una mateixa consonant, de manera que sona doble, encara que aquesta duplicació no quedi reflectida en la grafia. Així, fonèticament, la geminació es representa amb la repetició del mateix so, per ex., [mm].Tanmateix, en la parla col·loquial s’observa la tendència a reduir les consonants geminades de força paraules a consonants simples. Dos factors intervenen directament en la pèrdua d’aquesta característica tan genuïna del català: d’una banda, la influència del castellà es va propagant en la pronúncia de la nostra llengua; de l’altra, i per economia fonètica, el parlant sempre tendeix a pronunciar de la manera més simple possible, a més del fet que moltes de les geminacions deixen de fer-se si el ritme elocutiu és ràpid, i si els mots són d’ús corrent. Seguidament faig la distinció entre diferents tipus de geminacions, que vaig analitzant i exemplificant: 1. Geminacions com a resultat d’una assimilació; 2. Geminacions que es representen ortogràficament per una lletra doble; 3. Geminacions de [p], [b] i [k], [g] entre vocal i [l]; 4. Geminacions amb grafia diferent; i 5. Geminacions per fonètica sintàctica. Es pot concloure, doncs, que la geminació és un fenomen fonètic en recessió per part de la gran majoria dels parlants de català, tot i que depèn del tipus de mot, del ritme elocutiu i de la freqüència d’ús dels diferents mots implicats.
El dilluns 22 de novembre de 2010 tingué lloc, a l’Aula Magna, el “Divuitè Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona” (UB), conegut, per les seves sigles, com a “CLUB 18”, i organitzat per la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i la xarxa temàtica que agrupa els diferents centres de recerca de Catalunya dedicades a La variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica. La temàtica d’enguany fou sobre La incorporació de les noves immigracions a la societat d’acollida: perspectives sociolingüístiques, partint del fet que en l’última dècada les noves immigracions vingudes d’arreu han transformat en gran manera els usos sociolingüístics dels carrers, les aules, els centres de treball i d’esbarjo i les institucions dels països de llengua catalana. Per tant, la societat receptora ha anat elaborant una sèrie d’estratègies per tal de gestionar la incorporació dels col·lectius de nouvinguts.
Amb motiu de la celebració del centenari del naixement del poeta Màrius Torres al llarg de l’any 2010, el Centre Excursionista de Catalunya també s’hi va voler adherir, i el nostre molt estimat consoci desgraciadament traspassat poques setmanes abans, Francesc Beato, m’havia demanat de fer-ne una conferència d’homenatge. Aquest és el text, doncs, de la conferència que vaig impartir a la sala d’actes del local del CEC a Barcelona el 30 de novembre de 2010, en la qual glosso alguns aspectes de la vida i de l’obra del poeta. Després de situar-lo en el seu ambient familiar i cultural, i de destacar la seva enorme sensibilitat i la tendència natural vers la creació poètica i, especialment, la lírica, hi vaig comentant els cinc aspectes que segueixen: 1. La relació que té amb Lleida, la seva ciutat natal; 2. La malaltia; la solitud, la pau i el silenci; 3. L’amistat i l’amor; 4. El gust per la bellesa de la natura i de la música; 5. El sentit del transcendent, l’esperança i la mort. I com a cloenda, analitzo la poesia Aniversari, que ve a ser el seu testament literari, que acaba així: “O Pare de la nit, del mar i del silenci, / jo vull la pau -però no vull l’oblit”.
Benvolguts companys, En primer lloc, us vull agrair molt sincerament la invitació en aquest sopar, motiu de retrobament i de celebració i, especialment, de con-celebració amb tots vosaltres del que representa el final de la vida laboral, i l’inici d’una etapa molt diferent, encara força inexplorada per a mi, però plena de noves il·lusions. Els anys van passant, vas assistint a la jubilació d’altres col·legues, i t’ho mires des de fora, amb una certa enveja, fins que t’adones que aquell moment mig somniat, mig temut, ja t’arriba i et toca a tu. No deixa de ser curiós que, enguany, tres dels quatre que ens retirem, la Lluïsa, en Francesc i jo, siguem de la mateixa àrea, de Llengua i Literatura. Aquesta circumstància m’ha dut a recordar una anècdota que alguns de vosaltres segur que ens heu sentit explicar, i potser més d’una vegada: Quan encara érem a l’edifici antic, al darrere de Lesseps, de tant en tant fèiem algun sopar al pati, o a dins, als baixos, i sempre hi havia qui tenia alguna bona pensada. Així, en una ocasió, i no sé gaire com, tots tres ens vam trobar amb una maraca a cada mà i, brandant-les animadament, vam haver de cantar “Dos gardenias para ti”, amb grans esclafits de riure, com us podeu imaginar, per part de la concurrència... Bé, de llavors ençà ha plogut molt, el món i la nostra manera de fer i de viure han canviat enormement, i tot ha esdevingut molt més complex, també l’ensenyament i l’educació. La meva vocació, de sempre, ha estat ensenyar, i he gaudit molt fent classes, compartint neguits i esperances amb els companys, debatent mil i un aspectes de la nostra professió, i fent recerca. Però també és veritat que darrerament, i per motius diversos, ja en tenia prou, i que no m’ha costat gens “des-em-bo-lo-nyar-me” (Pla de Bolonya). Per tant, avui estic molt contenta de tornar a ser aquí amb tots vosaltres, i de poder celebrar amb aquest sopar tan entranyable la jubilació que ja fa uns quants mesos que he començat a tastar i a assaborir. Moltíssimes gràcies a tots, i una gardènia per a cada un de vosaltres! Montserrat Badia i Cardús
Benvolguts tots, Després de pràcticament ja nou mesos d’haver-me retirat, m’alegra molt de retrobar-me amb tots vosaltres en aquest auditori, tan carregat de vivències i de records, de neguits i d’alegries compartits. Amb motiu de l’acte que ens aplega avui aquí, de celebració de la jubilació, he reflexionat en els trenta-un anys que he dedicat a Blanquerna, fent-hi docència i recerca. Com podeu comprendre, al llarg de tants anys, i tal com fa la dita, “n’he vist de tots colors”. Però com que he de ser breu, em centraré tan sols en un aspecte, que m’ocupa i em preocupa des de fa temps, i que és el canvi de valors que observo que s’ha anat produint en la nostra societat, i com aquest canvi, de retruc i com és lògic, ha repercutit i està repercutint en el camp de l’educació i de l’ensenyament. Si aquest tema m’ocupa i em preocupa és perquè l’he anat observant, sentint i vivint al llarg dels molts anys dedicats al mestratge dels nostres joves estudiants, que són un reflex, més en general, del comportament de la societat en la qual estem immersos. Per tant, ens afecta a tots plegats, sigui com a pares, com a educadors o, senzillament, com a ciutadans que som cada un de nosaltres. Vivim en un món cada dia més complex, més tecnificat, més controlat, i em temo que no valorem suficientment ni potenciem prou les qualitats humanes que tots duem dins nostre, però que hem de desenvolupar, promoure’n la creixença i cultivar. Amb l’inexorable pas del temps, que cada vegada se’m fa més punyent, he anat donant més i més importància als valors, que, per a mi, són com una mena de fils invisibles que sustenten tant l’individu com la societat. Si som capaços de mantenir-los en tensió, i en moviment, ens sostindran, i ens faran resistir i lluitar davant de les maltempsades, i apreciar el que som i el que tenim en els moments de calma i de gaudi. Per contra, si deixem que s’afluixin, no tindrem la força i la valentia per encarar les dificultats ni per deixar aflorar la part més positiva de cadascú. I m’he anat adonant que, en el fons de moltes problemàtiques aparentment dispars, apareix, com a teló de fons, la controvèrsia sobre els valors. Recordo amb molt d’interès, en converses diverses al bar d’aquesta facultat, i amb interlocutors diferents, haver debatut llargament aquest delicat i importantíssim estat de la qüestió, essencial i bàsic en l’àmbit de l’educació. Així, doncs, ara que em jubilo, m’agradaria de passar-vos la meva torxa flamejant d’inquietuds, i que conté un petit decàleg de valors i de “contravalors” sobre els quals no paro de donar voltes, per tal que puguem assentar uns fonaments, com més sòlids millor, que puguin ser útils, especialment per als joves de la nostra societat: -en primer lloc, el cooperativisme i la generositat, enfront de l’individualisme i de l’egoisme; -en segon lloc, la voluntat i l’esforç, enfront de la desídia i de la indiferència; -en tercer lloc, la feina ben feta i l’excel·lència, enfront de la mitjania i de la mediocritat; -en quart lloc, la paraula promesa, el compromís i la responsabilitat, enfront del desinterès i de la irresponsabilitat; -en cinquè lloc, la rectitud i el ben fer, enfront de l’engany i de la injustícia; -en sisè lloc, l’honestedat i l’honradesa, enfront de la incivilitat i de la corrupció; -en setè lloc, el respecte, la correcció i la consideració, enfront de la mala educació; -en vuitè lloc, la paciència de saber escoltar, enfront de la vèrbola i de la xerrameca; -en novè lloc, la confiança i l’empatia, enfront de la desconfiança i del recel; -en desè lloc, l’estimació i l’amor al pròxim, enfront del rebuig i del desafecte. Sóc ben conscient que aquest conjunt de valors no deixa de ser una enorme utopia, a la qual, però, desitjaria que tendíssim, amb paciència però amb fermesa, sense defallir, per tal de poder lluitar per una societat més equilibrada, més sana i més justa. El meu rellotge de sorra va essent cada vegada més curull en la base, i desitjaria que cada un dels granets que conté, i que hi he anat dipositant amb molta paciència i perseverança, servís d’experiència per als més joves, als quals he dedicat la meva vida professional. Moltíssimes gràcies, companys i amics, per haver compartit tants aprenentatges i tantes vivències! Montserrat Badia i Cardús
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
