Pàgina inici

DIBUIX I PINTURA

  

 

  

c. RELACIÓ DELS MEUS QUADRES

 

 

 

d. POESIA DE MÀRIUS TORRES I PINTURA MEVA

 

    Atesa la  meva estimació envers  Màrius Torres i la  seva obra poètica,   l'"Any  Màrius  Torres" (1992)   el  vaig viure   amb  una  gran intensitat,  i em vaig plantejar de fer pintures a partir del  que em poguessin suggerir algunes de les seves poesies, tot unint el gust que sento per  l'art en general  i per la  pintura en particular amb la meva  professió,  com a lingüista i com a  estudiosa dels recursos  poètics.  És així com  vaig pintar setze  quadres sobre poesies del poeta,  que  vaig  exposar -juntament amb les poesies corresponents-  al Palau Marc de la  Generalitat de Catalunya, al   Casal de Joventut  Republicana de  Lleida i al  Centre de Lectura  de  Reus  al llarg  del  curs  1993-94,   al Foment Excursionista  de  Barcelona el  1995,  al centre Amics de Centelles a Centelles el 1997,  a Llagostera el 1998, a Ecoconcern,  Barcelona, el 1999 i a l’Ateneu Barcelonès el 2006,  amb la  qual cosa  vaig col·laborar una mica més en el gran homenatge que es va retre a Màrius Torres.

 

  

RELACIÓ DELS MEUS QUADRES SOBRE POESIES DE MÀRIUS TORRES

                                                                                                                                                                     

                                                                                                                                                                   

190- Cançó a Mahalta (14)	15P: 65x50	oli  sobre tela
186- Vora la mar, sobre l'arena clara (16)	15P: 65x50	oli  sobre tela
195- Última rosa (27)	15F: 65x54	oli  sobre tela
180- Els núvols (39)	15F: 65x54	oli  sobre tela
182- Pàl·lid Àngel del vespre (49)	15F: 65x54	oli  sobre tela
197- Molt lluny d'aquí (51)	15F: 65x54	oli  sobre tela
194- Així un núvol es fon... (71)	15F: 65x54	oli  sobre tela
187- Finestra (77)	15P: 65x50	oli  sobre tela
198- Tres amigues (87)	15F: 65x54	oli  sobre tela
181- No sents, cor meu, la soledat de les estrelles...? (91)	15P: 65x50	oli  sobre tela
192- Aniversari (92)	15F: 65x54	oli  sobre tela

191- Camí de Sant Maurici (104)	15F: 65x54	oli  sobre tela
196- Les anèmones (110)	15F: 65x54	oli  sobre tela

 

 

  

3

 

VENUS 

 

A en Jaume Elias

 Assenyala'm, si et plau, el meu camí,

amb el teu gest mutilat i diví...

 

Vers on? Senyora d'una terra morta,

mires, cruel, amb un somriure antic

aquest temps, massa vell per ser-te amic,

perquè saps que dels dos ets la més forta.

 

Tu, que només ets bella! Marbre groc,

no sollat per les llàgrimes ni el foc. 

 

                                                                                  agost de 1933 / octubre de 1938

  

 

11

 

 Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

 

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en  el meu cor, com una despulla de l'ahir,

freda, de tan pura.

 

Del llim d'aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

 

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m'espera em fa mal...

 

I gairebé donaria, per morir ara

-morir per sempre-, una ànima immortal.

 

                                                                                      29 de setembre de 1936

 

 

12

 

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,

sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençut

no sigui mai el clau que tiba i que defensa

la viva pulcritud

de la vibració d'una corda ben tensa.

 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda

que vibra malament!

Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,

àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.

Quants cops l'hauria volgut muda

per no sentir la música falsa del seu accent!

 

Senyor, ¿Tu no voldries

reblar les torques dels meus extrems afeblits

perquè mai no s'afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,

i cantar sempre igual, ignorant les follies,

els delers, els neguits,

el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies...

 

Jo vull ésser com tu, o corda que diries

que sempre et polsen uns mateixos dits.

 

                                                                            gener de 1937

 

 

14

 

CANÇÓ A MAHALTA

 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

 

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

 

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

 

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-. 

 

                                                                                30 de març de 1937

 

 

16

 

Vora la mar, sobre l’arena clara,

l’aigua mor als meus peus.

Màgica riu, i tremola; i encara

plena d’estranyes veus,

 

desvetlla al fons de la meva peresa

una llarga remor

d’onades mortes. Cançons de tristesa,

paraules de dolor,

 

crits de passió, recances antigues

-solada del meu cor!-.

Onada del record, quan et deslligues,

safir i porpra i or,

 

com la veu de l’aigua, única i vària,

venint de molt endins,

el meu passat ressona en la fondària

dels meus cargols marins.

 

                                                                                       juliol de 1937

 

 

27

 

ÚLTIMA ROSA

 

Obrint sota la pluja la seva carn morada,

secreta, en el jardí deshabitat i clos,

tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,

desesperadament l’última rosa es bada.

 

Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.

¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,

el botó destinat a obrir-se a l’arribada

de l’orba estació que condemna les flors?

 

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!

¿Per què la teva heroica voluntat de florir,

si tot el món és fred i hostil com el jardí?

 

-L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.

El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,

sobretot pels camins que no duen enlloc.-

 

                                                                             3 d’octubre de 1938

 

 

39

 

ELS NÚVOLS

 

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,

passen sense l’angúnia de cap ànima a dins...

 

Matins de març, on sembla que la vida comenci

i nosaltres tornem, verges en el silenci,

 

a l’esperança del primer dia del món!

Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

 

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,

l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

 

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó

del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

 

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva

dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

 

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus

fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

 

                                                                               2 de setembre de 1938

 

 

49

 

L’ÀNGEL DEL VESPRE 

 

                                                               Thou, fair-haired Angel of the Evening... 

                                                                                                                                             BLAKE 

 

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,

als teus cabells els últims raigs de sol,

i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,

alta estela de glòria del teu vol;

 

ara que reflecteix l’aigua mig adormida

la tenebrosa alçària dels teus ulls,

com una absència d’ànima s’estén la nostra vida

en la cansada pau on ens aculls.

 

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,

els núvols, estrangers com el meu cor,

com enveja la càlida llum de les teves ales

tot el que viu, i pesa més quan mor!

 

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta

l’alegria d’una alba virginal.

Àngel silenciós, amb la teva ombra casta

torna’ns a la puresa matinal.

 

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,

la cendra d’aquest jorn que fou tan breu.

Fes, un instant només, pura com una brasa

la minúscula mort que creix dins meu.

 

                                                                            30 de desembre de 1938

 

 

51

 

MOLT LLUNY D’AQUÍ

 

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

 

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

 

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

 

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

 

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

 

                                                                                     12 de juny de 1939

 

 

71

 

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund...

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

-més tard, potser seria massa tard.

 

                                                                             3 de març de 1940

 

 

77

 

 FINESTRA

 

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,

sembla que voli endins de la meva alegria;

però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,

ai, que lluny va!

 

                                                                                       maig de 1941

 

 

87

 

TRES AMIGUES

                                                                         A la Mercè, l’Esperança i la Maria

 

                                                            Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir

                                                                    e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir.

                                                                                                         BERNAT DE VENTADORN

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,

és humana per llei, i espurnejant per joc;

alegre, hospitalària, bon company com el foc,

dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

 

La segona és perfum. Com un matí d’abril,

sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;

té la suavitat del bàlsam per la llaga,

el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

 

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,

a vegades és clar de lluna, i altres llamp;

sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,

i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

 

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,

viure en la triple gràcia de la seva amistat.

 

                                                                               7 de gener de 1942

 

 

91

 

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles

dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?

En la nit de la terra, de fosca més rebel,

les ànimes estan ordenades com elles

 

amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat;

i tota vida és camí de soledat.

 

És així, vida meva humil com una espurna,

que en ànimes germanes de constel·lació

fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.

Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

 

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,

tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

 

cada ànima és aquí perdudament llunyana

com una estrella tremolant de soledat

en la nit sense espai, transparència ni edat

que engoleix la lluor de tota vida humana.

 

                                                                               18 de juny de 1942

 

 

92

 

ANIVERSARI

 

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau -però no vull l’oblit.

 

                                                           Mas Blanc, 1 de setembre de 1942

 

 

104

 

CAMÍ DE SANT MAURICI

 

                                                                         A Maria Pereña

 

A Espot, camí de Sant Maurici, en el paisatge

pesa, majestuosa, l'ombra dels Encantats.

Accentua el seu cant la tórtora salvatge,

els núvols són més blancs, més esquerp el boscatge

i més verges els prats.

 

I l'aigua alegre del torrent que ens acompanya

entona el mateix càntic, misteriós i greu,

que l'ànima dels arbres. Les veus de la muntanya,

en l'alta soledat, en una llengua estranya

parlen en nom de Déu.

 

Ah, el joiós caminet! Jo també vaig pujar-hi

un dia, sense amor, ni guia, ni company.

Volia abocar els meus dos ulls de solitari

com en un gran mirall, tremoladís i vari,

a l'aigua de l'estany.

 

I vaig trobar que l'aigua de l'estany reflectia

altíssim, sobre totes les clarors de l'espai,

un color canviant i ple de melangia

-com els ulls que els meus ulls somnien cada dia,

però no troben mai.

 

                                                                      12 de juliol / 1 de novembre de 1938

 

 

110

 

LES ANÈMONES

 

Quan l’hivern és finit, i no és fàcil que geli,

en llocs arrecerats el jardiner zelós

sap collir aquest miracle polícrom, radiós:

flors de La Primavera de Sandro Botticelli!

 

Els botànics han fet el seu tany vincladís

i els han pintat els pètals lluents com les estrelles.

Però encara el seu gest és el de les roselles,

les úniques anèmones que hi hagué al Paradís.

 

Rosa, vermell, blau, blanc. Una anèmona sola

és com l’estel de l’alba que s’enyora i tremola

de fred i soledat. Vives, espurnejants,

 

no diré si coquetes, els cal obrir-se en garba.

Al Cel en fan corones pels Arcàngels infants

i els mateixos Profetes se’n constel·len la barba.

 

                                                                                   20 de gener de 1937